LAUDATIO Miquel Batllori i Munné

Doctor Honoris Causa por la UNED 1993abr /> Eduard Ripoll Perelló. Catedrático de Prehistoria y Profesor Emérito de la UNED

Les autoritats académiques designaren a qui us parla per a pronunciar la corresponent laudatio, encárrec no gens fácil de portar a cap si es té en compte que, si bé ambdós som historiadors, el nostre homenatjat ha dedicat la seva llarga i fecunda vida a la historia de la cultura deis darrers vuit-cents anys, mentre que la nostra activitat ha estat orientada preferentment a rastrejar els inicis de Pactivitat cultural de l'home en els temps de la Prehistoria, allunyats de nosaltres per molts miMenis. Justifica que ho intentem el fet que, malgrat d'enfora en tants aspectes, hem seguit Pactivitat inteMectual del Pare Batllori des deis primers anys cinquanta en qué tinguérem Poportunitat d'escoltar-lo algunes vegades en les inoblidables vetllades que per ais seus deixebles organizatva al seu domicili del carrer San-aló Penyorat Mestre Dr. Jaume Vicens Vives.

Al  mateix temps que anirem assenyalant succintament alguns deis aspectes de Pextensa producció inteMectual del Pare Batllori, ens permetem fer també, algunes breus acotacions sobre la seva biografía (1).

Nat al número 1 de la plaga de Catalunya, que era la porta per la qué la ciutat de Barcelona, estassades les seves muralles, s'obria al seu Eixample, la seva familia era típica de la classe benestant catalana. Els seus pares foren la senyora Paula Munné de Escariza, nascuda a Guba, i el senyor Antoni Maria Batllori, vinculat a la industria textil. El Pare Batllori ha explicat en diverses ocasions algunes circumstáncies de la seva vida familiar, per aixó és millor escoltar-lo:

«La meva familia prové de la mitjana burgesia catalana, amb avantpassats menestrals, indians, fabricants i professionals universitaris. El meu pare, Antoni Maria Batllori de Orovio, Llicenciat en Filosofía i Lletres, sense proposar-s`ho, ens induía estimar les belles arts (sobre tot les arts plastiques) i a atorgar mes categoría ais valors bumans, moráis i religiosos que ais purament econdmics. També em va influir amb la seva bona biblioteca, en part beretada deis seus avantpassats paterns i materns, i en part formada per ell mateix [...] el meu pare es mantingué sempre en aquesta doble idea: el treball en la industria com quelcom essencial en la vida i, a la vegada, la recerca constant d'una cultura humanística per a ell i per ais seus filis»(2).

Molt  jove, ais 19 anys, Miquel Batllori acaba les carreres de Filosofía i Lletres i de Dret a la Universitat de Barcelona. L'afecció per la Historia nasqué en ell en el segon pis del pati de la torre del rellotge de l'edifici d'Elies Rogent, en aquell moment encara una construcció «moderna» dins Turbanisme barceloní. També tenia un carácter modern el tipus d'ensenyament que allí es donava malgrat la situació política deis anys vint. La Universitat de Barcelona en aquells temps difícils era una especie de «reserva» on se seguien cultivant les esséncies d'una catalanitat en bona hora recuperada. Deixem que ell mateix ens ho expliqui:

«Poltticament, la meva época universitaria era trista en aquells anys de la primera Dictadura; pera el moment cultural era excel'lent i molt estimulant, sobretot a Catalunya. Aleshores es vivia un interés global per a tota la cultura dins la vertadera tradició de Pbumanisme, sense tanta distinció especializada entre la Historia i la Filología, les Lletres i la Filosofía. Jo, en gran part, depenc, al igual que els meus companys, de la Universitat i de la Biblioteca de Catalunya, dirigida en aquell temps peí meu mestre Jordi Rubio i Balaguer».

Sempre que s'escau, el Pare Batllori proclama el mestratge deis Doctors Jordi Rubio i Balaguer (1887-1982), Antonio de la Torre y del Cerro (1878-1966), Pere Bosch Gimpera (1891-1974) i Lluís Segalá i Estalella (1873-1938). Fora de les aules universitáries, al mestratge s'uneix la devoció peí Pare Ignasi Casanovas i Camprubí (1872-1936). El Pare Batllori parla així deis seus mestres:

«En el seu ensenyament, Rubio sempre plantejava una visió europea deis problemes literaris. En aquest sentit em sentó deixeble seu. La seva personalitat, la seva técnica i la seva projecció temática em causaven —ens causaven— un fort impacte. En la recerca bistbrico-politica el meu mestre fou Don Antonio de la Torre. Semblava un borne massa analttic, pero ara ens donem compte que per aixó mateix influí tant en la historiografía catalana. I fora de Pambit universitari, el Pare Casanovas, fundador de la Biblioteca Balmes,ja antiga amistat de la familia sots la direcció del qual vaig treballar en les relacions entre la cultura hispana i la italiana del segle XVIII, a través delsjesuites exiliáis».

Cal recordar que, com altres professors, els Doctors Rubio i Bosch s'havien format en part a Alemanya, i a aixó es degué que, d'acord amb els ideáis de modernitat de la univer-sitat barcelonina, s'implantés en ella la metodología germánica i molt especialment el treball de professors i alumnes aplegats en els seminaris. I aquest ambient, per ésser defínit, té que completar-se amb els noms deis companys d'estudi i amics del Pare Batllori a les aules universitáries. Heus aci una serie de noms que, com el d'ell, han deixat l'empremta d'una generació de la cultura catalana i que fins i tot han tingut en ocasions una projecció a terres llunyanes: Xavier de Salas i Bosch, Ramón Roquer i Vilarrasa, Anna M.a de Saavedra, Guillem Díaz-Plaja, Carlos Clavería, Ramón Aramon i Serra, Jaume Vicens Vives, Pere Grases i González, Josep Ferrater i Mora i Joan Ramón Masoliver.

A  la tardor de l'any 1928, als pocs mesos d'haver aconseguit les dues llicenciatures, el jove Miquel Batllori ingressá a la Cómpanyia de Jesús. Fou una decisió transcendental que ell explica en un breu parágraf:

«Hi havia en la meva personalitat intellectual, que aleshores s'estava jormant, un impuls mes voluntarista que sentimental, que em va conduir a acceptar uns valors religiosos com a norma de vida».

El noviciat era a Gandia, al palau ducal que havia estat de Francesc de Borja, un jesuíta símbol —entre tantes altres coses, fundador de la Universitat de Gandia, la primera de la Cómpanyia—, i portador del nom d'una familia en l'estudi de la qual el Pare Batllori esdevindria un especialista.

Passaren tres anys d'estudis i d'adaptació, pero aviat es presentaren temps difícils. La Constitució de la Segona República Espanyola havia previst la dissolució de la Cómpanyia de Jesús, disposició que fou executada l'any 1932, o sigui 165 anys després de la primera expulsió per la Pragmática Sanció de Caries III, episodi en les conseqüéncies del qual tant ha treballat el Pare Batllori. Traslladat a Bollengo (Italia), acaba els seus estudis d'Humanitats a Avigliana (prop de Torí) on cursa Filosofía en el trienni 1933-1936.

Aquells anys italians, del 1932 al 1936, serviren també al Pare Batllori per a escorcollar minuciosament les biblioteques i arxius que conservaven materials deis jesuítes que havien sortit d'Espanya el 1767. Aqüestes recerques eren part del gran projecte que tenia el Pare Ignasi Casanovas de publicar un corpus exhaustiu de la documentació deis inteHectuals catalans del segle XVIII. Així ho explica J. M. Benítez i Riera:

«La tesi de Casanovas era que "el segle XVIII fon per a Catalunya una era de resurrecció cultural, substanciabnent mes fonda que la del segle XIX, i que naturalment havia de portar al renaixement literari; [...] el segle XVIII és la Universitat de Cervera; [...] la Universitat de Cervera és En Finestres [...]. El mérit deis professors cerverins és realment extraordinari" (IGNASI CASANOVAS, Josep Finestres. Estudis biografíes, Barcelona, 1931, p. 6-7). Aixo suposava la investigado acurada deis bornes de Cervera, i, entre ells, com una part important, els jesuítes que passaren per aquella universitat com a professors i els altres que es relacionaren amb Finestres. No és aquest el moment d'entrar en la discussió de la tesi, potser massa reduccionista, del pare Casanovas. El que ens interessa ara és saber que Casanovas veié en el jove Batllori l'borne adient per dur endavant una part del seu projecte [...] Pero una trágica circumstdncia política truncà la realització deis plans. Fou l'esclat de la guerra civil a Espanya. El pare Casanovas fou assassinat. La Biblioteca Balmes, entitat editora deis Documents, quedava confiscada, i Batllori resta aíllat a Italia i veié com s'evaporava qualsevol possibilitat de publicar el material aplegat» (3).

Als tres volums de l'esmentat corpus publicats peí Pare Casanovas (1931, 1933 i 1934), s'afegí, trenta-cinc anys mes tard, un quart volum, preparat peí Pare Batllori i que porta el títol Josep Finestres. Epistolari, Suplement (1969), obra que enllaca amb els seus altres estudis cerverins.

Seguim ara amb el ductus vital i investigador del Pare Batllori. Acabada la guerra fratricida i mentre transcorria la dura pau imposada a la nostra gent —«la travessia del desert», que ha dit Miguel Duran Pastor (4)—, envoltat per algunes suspicácies deis seus superiors sobre el seu taranná catalanista i liberal, fou enviat al coMegi de segon ensenyament de Monti-sion, a Ciutat de Mallorca. Allí acaba d'elaborar la seva tesi doctoral, Francisco Gusta, apologista y crítico (Barcelona 1744-Palermo 1816) (defensada a Madrid i publicada a Barcelona, 1942). Havia estat ordenat sacerdot a Barcelona (1940) i féu la seva professió religiosa a Ciutat de Mallorca (1946).

Els set anys mallorquins del Pare Batllori foren molt prolífics. A Tilla, continua ocupant-se de Ramón Llull, com ell diu «extraordinari prosista, altíssim poeta, i místic molt diferent deis de Tescola castellana deis segles XVI i XVII». Llull segueix essent a Mallorca un objectiu important dins deis seus estudis, després deis acostaments anteriors a Italia i a Barcelona. Abans i en aquest moment s'afegien al seu interés Arnau de Vilanova i secuñdáriament Ramón de Penyafort. El Pare Batllori ha dit que Ramón Llull i Arnau de Vilanova son:

«[...] els autors mes europeas de tota la Corona dºAragó [...] els he relacionatperqué ambdós recomen viaranys circum-mediterranis sens que sapiguem amb certesa si alguna vegada els seus itineraris s'entrecreuaren. Els unia també el seu franciscanisme independent: Arnau dins el moviment deis fratricels; Ramón molt mes aferrat a Fensenyament de la jerarquía».

Peró Mallorca representava, així mateix, el contacte amb un món rural en molts aspectes i, sobretot, amb la modalitat mallorquína de la llengua catalana, amb els seus deliciosos arcaismes léxics. Des d'aquells anys, el Pare Batllori ha utilitzat de forma escaient alguns mallorquinismes que enriqueixen la seva prosa. Així mateix, era la possibilitat, ámpliament emprada, del contacte amb els arxius, pero principalment amb els intelectuals de Ciutat de Mallorca, especialment els que, malgrat les circumstáncies polítiques del moment, mantenien viu el foc que tenia la se va expressió en l'aleshores ja venerable Bolletí de la Societat Arqueológica Luí-llana (fundat el 1885).

Aquells anys es forjaren fermes amistats que quedaren reflectides en les pagines del volum d'Estudis balearles de l'any 1988. També dedica estudis, prólegs de llibres i ressenyes d'obres d'autors mallorquins o de tema balear en diferents publicacions. I aquest interés s'ha mantingut al llarg de la seva vida. Una mostra deis esforgos intetectuals d'aquella época és la seva contribució a l'edició de les Obres Completes (Barcelona, 1947) de l'altíssim poeta Mn. Miquel Costa i Llobera (1854-1992). A mes de continuar amb qüestions ja en part indicades, altres treballs d'aquell període es refereixen a Baltasar Gracián, les cartes del Pare Dou al Cardenal Despuig, Jaume Balmes, el catalans al Concili de Trento (amb motiu de commemorar el IV Centenari) i molts altres.

La conjuntura canviá i l'extraordinária categoria del Pare Batllori fou reconeguda pels seus superiors que pensaren per a ell en un destí mes adequat. J. M. Benítez assenyala l'ocasió en un sintétic pero aclaridor parágraf:
 
«Set anys estigué a Mallorca, fins que el 1947, descartada una destinado mai concretada en ferm de passar a Bo/vbai com a professor d'historia europea, per fortuna per a la cultura catalana i per a la historia de la Companyia de Jesús, Batllori fou cridat a Roma peí general pare Janssens»(5).

Bé  que gran viatger, com direm mes endavant, la seva vida va perfilant uns parámetres geográfics propis i concrets que serán l'escenari principal de la seva activitat: Barcelona, Valencia, Mallorca... i ara Roma. Allí inicia la seva coHaboració permanent ais treballs de PInstitutum Historicum Societatis Iesu, dins del qual l'any 1951 passá a dirigir Y'Archiuum Historicum Societatis lesu, la publicació periódica de la institució. En fou director fins el 1969 i, en un nou període, de 1974 a 1981. D'aquesta publicació va editar, el 1953, els índexs generáis deis volums I a XX (1932-1951), magna obra de recopilació a la qual seguí, el 1962, la dedicada ais volums XXI-XXX, amb la co-laboració de C. R. Colombo.

Les seves primeres llicpns d'história a la Pontificia Uni-versitá Gregoriana les dona l'any 1952. Fou nomenat catedrátic de Y alma mater vaticana l'any 1955. Allí ensenyá fins a la seva jubilado l'any 1980, o sigui mes d'un quart de segle d'ensen-yaments al seu carree.

L'organització académica de la Pontificia Universitá Gregoriana li ha permés des d'aleshores de poder viatjar sovint a Barcelona i a Madrid. A la capital d'Espanya, l'any 1957, havia estat elegit membre numeran de la Real Academia de la Historia. El seu discurs de recepció, Alejandro VIy la casa real de Aragón, 1492-1498, el va Uegir el dia 8 de juny de 1958, fent el corresponent discurs de resposta el Dr. Gregorio Marañen. En el mateix moment apareixia a Barcelona el seu Ilibre Vuit segles de cultura catalana a "Europa, Assaigs dispersos (1958), recopilació i posta al dia de treballs anteriors, entre els quals, en la present ocasió, cal destacar el capítol que porta el títol «L'escola cerverina i la seva projecció europea».

L`activitat viatgerá, empero, es féu mes freqüent amb motiu de congressos, reunions i noves recerques. Cal destacar especialment els Congressos Internacionals de Ciéncies Históriques(CICH) i els Congressos d'História de la Corona d'Aragó (CHCA); els primers perqué representen els aplegaments deis historiadors al mes alt nivell mundial, els segons perqué ho son en el mateix sentit pero referits principalment a la Mediterránia occidental. Ha assistit ais CICH següeñts: IX, París, 1950; X, Roma, 1955; XI, Estocolm, 1960; XII, Viena, 1965; XIII, Moscú, 1970; XIV, San Francisco, 1975; XV, Bucarest, 1980; XVI, Stuttgart, 1985; i XVII, Madrid, 1990. L'any 1955 fou elegit membre del Comité directiu deis CICH i, el mateix any, membre del Comité de Ciéncies Históriques d'Espanya (des de 1964 ho és també del de la Santa Seu). Deis CHCA ha participat en els següentes: IV, Saragossa, 1952; V, Palma de Mallorca, 1955; VI, Cáller, 1957; VII, Barcelona, 1962; VHI, Valencia, 1967; IX, Nápols, 1973; X, Saragossa, 1976; XII, Montpeller, 1985; XIII, Palma de Mallorca, 1987; i XIV, L'Alguer, 1990. Empero també han estat molts altres i molt variats els congressos a paíssos propers i Uunyans que han comptat amb la seva presencia, per exemple els Congressos Internacionals d'História d'América. Tots ells han enriquit les seves actes amb ponéncies i comunicacions del Pare Batllori. jQuin goig comprovar el seu prestigi, per exemple a l'ex Berlín oriental o a Varsóvia, quan palguns coMegues, fa uns anys, ens parlaven d'ell i de la seva meritoria labor en pro deis contactes científics internacionals, mes enllá de les fronteres étniques, religioses i polítiques!

AL fi d'anar completant aquest esquema de la trajectória vital del Pare Batllori, farem esment, encara, d'alguns aspectes de la seva obra seguint un ordre cronológic-históric deis seus temes o camps d'investigació. En total son vuit-cents anys d'história. En efecte, el Pare Batllori ha treballat molt i bé sobre la vida i les obres d'uns homes que sentim molt próxims a nosaltres en el temps, car només una trentena de generacions ens separen de Ramón Llull i d'Arnau de Vilanova, solament vuit deis jesu'ftes expulsats que portaren a Italia la seva saviesa, i només dues generacions d'aquells, en part contemporanis nostres, que creien, erróniament, que anticlericalisme equivalia a modernitat, i els seus coetanis que, amb clarividencia, pensaven que democracia vol dir respecte i tolerancia.

La labor del Pare Batllori com a medievalista ha estat comentada amb detall per alguns especialistes, per exemple, darrerament, en arricies d'Albert Hauf i Valls i Giuseppe Tavani(6). Ells, justament, han subrajllat tot Finieres de les publicacions del nostre homenatjat, des de Ramón Llull i el lul-lisme fins els Borja valencians i romans, passant per Arnau de Vilanova i molts d'altres. Cal dir que, com sempre, en Tobra del Pare Batllori transcorren paraMelament la percanza del document inédit o poc explotat, l'exposició hermenéutica en tants i tants treballs i Telaboració d'edicions critiques que, al mateix temps, posen a l'abast del públic les obres de diversos grans autors. Valgui recordar títols com les Obres catalanes d'Arnau de Vilanova (I, Escrits religiosos; II, Escrits medies; Barcelona, 1947), Introducción a Ramón Llull (Madrid, 1960), o la primera part de Vuit segles de cultura catalana a Europa. Assaigs dispersos (Barcelona, 1958, 21959, 31983) o, encara, la densa síntesi biográfica de «Ramón Llull» publicada en el volum 9 de la Gran Enciclopedia Catalana 7, per posar sois alguns exemples.

EnllaÇa amb la temática medieval la referent al Renaixement, sense que el Pare Batllori, amb tota la rao, faci gaire cas de les fites que pretenen amollonar les etapes de la Historia. Enfront d'autors germánics que negaven l'existéncia d'un Reinaixement espanyol i peninsular, ell ha anat perfilant les identitats i les froriteres entre pre-renaixentistes, renaixentistes, humanistes, etc. Recentment, Ricardo García Cárcel ha escrit un clarificador text sobre aquesta qüestió (8). Justament fou aquest autor qui va prologar l'important llibre del Pare Batllori Humanismo j Renacimiento. Estudios hispano-europeos (Barcelona, 1987). En els treballs batllorians sobre aquesta etapa cultural van sorgint noms com Bernat Metge —l'home del tránsit de l'Edat Mitjana al Reinaxement—, Juan Fernández de Heredia, els Borja, Erasme, etc., i particularment les grans figures del segle XVI de la Corona d'Aragó que, com ell mateix diu, son:
 
«[...] personatges ¿'importancia europea [...] Joan Lln/s Vives a Valencia, Miquel Mai a Catalunya, el pare Jeroni Nadal a Mallorca o Miquel Servet a Aragó».

Subratllem, a mes, l'entusiasme amb qué valora la personalitat del valencia Joan Lluís Vives, aquel inteHectual europeu, ánima pura, partidari de la pau i de la concordia, deis escrits del qual el Pare Batllori fa l'exégesi. Fou un home que, per definir-lo, només cal fer una breu llista de quatre contem-poranis amb els quals tingué amistar. Erasme de Rotterdam, Thomas More, Ignasi de Loiola i Guillaume Budé.

Un altre bloc temátic el constitueixen els estudis gracians i del Barroc. Ací, sens dubte, Pobra essencial és la part preliminar i l'edició que el Pare Batllori, amb el Pare Ceferino Peralta, va preparar per a les Obras Completas de Baltasar Gracián (Madrid, 1969) 9. També cal citar les Obras (Selección) del mateix Gracián que el nostre homenatjat edita fa pocs anys (Madrid, 1983). Ha estat el citat Pare Peralta qui suara ha presentat de forma precisa una valoració de l'aportació del Pare Batllori a aquest període, avaluant, com és degut, a mes deis seus estudis, les seves ressenyes i els seus «butlletins gracians» (10). Peralta qualifíca Batllori de «baró gracia» i en aquest aspecte escriu el parágraf que tradu'ím:

«El que Gracián exigeix de geni delicias i galant i d'ingeni subtil ifecund en l'«borne universal», i en l'«borne en el seu punt» i «de totes les hores», i en la Corona de Discreción, pot personalizarse en Batllori. Pero, hem a"aturar-nos aquí per no convertir Felogi en molestia, que seria la cosa mes antigraciana. ¿El jesuitismejcatalanitat podría ésser l'alternanga de Miquel Batllori, S, I.? [...] La vulgaritat és a"alió mes antigracia i conse-güentment, aliena a Batllori».

Segueix a continuó l`amplíssim grup d'estudis que es refereix a l'época de la IHustració: la cultura hispano-italiana i la considerable aportado deis jesuites desterrats; la Universitat de Cervera i dos personatges amb ella relacionats, Finestres i Mayans; etc. La temática batlloriana del segle XVIII comengá amb Francisco Gusta, apologista y crítico (Barcelona 1744 - Parlermo 1816) (Barcelona, 1942), que havia estat la seva tesi doctoral. Vint anys mes tard té una renovada expressió en el recull d'estudis dispersos que porta el títol La cultura hispano-italiana de los jesuítas expulsos.  Españoles-hispanoamericanos-filipinos,   1767-1814 (Madrid, 1866). La complexitat deis treballs d'aquest dele ha fet que el Pare Benítez Riera hi consideres tres aspectes: edició de documents i de texts (principalment correspondéncies, per exemple el llibre Cartas del padre Pou al Cardenal Despuig, Palma de Mallorca, 1946), monografies sobre jesuites exiliáis a Italia i les seves obres (el Discorso de Gusta; les váries edicions deis tractats d'Esteban de Arteaga; etc.), i els aspectes generáis del període ilustrat a Europa. L'análisi és molt aclaridora. Benítez escriu:

«El període de la IIlustrado ha estat un deis camps histories que Batllori ha cultivat amb especial assiduttat. Son mes de sei-xanta anys de dedicado minuciosa. Aixó contrasta amb una certa dispersió, tant temporal com temática, que trobem en la sepa bibliografía general respecte a altres periodes. Una i altra —assi-dui'tat i dispersió— teñen una rao d'ésser comuna: les circumstáncies vitáis que han donat forma i han coaccionat la seva acti-vitat intel'lectual (11)

També cal recordar la defensa de la cultura espanyola —sense obkdar mai d'incluir-hi la catalana— que fan els jesuites expulsats enfront de les idees antiespanyoles d'italians com Girolamo Tiraboschi, Saverio Bettinelli i Pietro Napoli Signorelli. En aquesta tasca sobresortiren principalment els catalans Fran-cesc Xavier Llarnpillas i Joan Nuix de Perpinyá, entre altres, com els valencians Baltasar Masdeu, Antoni Conca i Alearás i Juan Andrés.

Hi ha un qualifícatiu que el Pare Batllori no estima gaire i és el d`«americanista». Empero, ningú podrá discutir que la seva aportado en aquest camp és molt notable. El seu interés per América arranca ja del periode colombí, que s'entrellaca amb els temes de les idees geográfiques de LlucU i també amb la vida d'alts personatges de Pépoca de Colom. Per exemple, traduim aquest parágraf seu:

«Si llum i tenebra fou tota la vida de FAlmirall [...], tenebra i llum —amb intencionada transposició— és la historia duna altra gran familia amb la que tindrien els Coloms alternants contactes: la deis Borja» (12).

Pensem, entre altres estudis, en les investigacions decisives buscant i refent la historia i el mite de la suposada intervenció deis jesuítes en la independencia d’ Hispanoamérica, i aqui estem parafrasejant el títol del seu llibire El abate Viscardo: Historia y mito de la intervención de los jesuitas en la independencia de Hispanoamérica (Caracas, 1953). Recordem, així mateix, que aquesta activitat americanista ha estat recentment comentada en un text molt ajustat de Francesca Cantú, al que remetem (13).

Dins l'obra del Pare Batllori, el bloc deis temps comtemporanis s'obre amb la figura de Jaume Balmes, renovador de l'escolasticisme a mitján del segle XIX. El pensament del vigatá el volgué posar al costat de les doctrines del Pare Ignasi Casa-novas en el llibre Balmes i Casanovas. Estudis biografíes i doctrináis (Barcelona, 1959).

Peró, molt aviat, entra en una problemática mes próxima: la magna labor de publicar Parxiu del Cardenal Vidal i Barraquer. A les premses de Montserrat, l'any 1971, s'imprimaren els dos primers volums de Pedido preparada amb Víctor M. Ar-beloa i que porta el títol Arxiu Vidal i Barraquer. Església i Estat durant la Segona República Espanyola, 1931-1936. L'obra queda completada el 1990 i ara s'está imprimint el volum d'apéndixs i índexs. Aquest enorme treball és transcendental per a la comprerisió d'un deis problemes básics de la política i de la vida social durant la Segona República, o sigui, el de les relacions entre l'Estat i l'Església. Entre els molts ecos i comentaris que ha  despertat,  citarem  el  molt  recent  i  equánime  d'Albert Balcells (14). El mateix Pare Batllori, en alguns estudis de detall i de síntesi, ha tractat d'aquest fons documental. En les seves glosses es trasllueixen la mentalitat i les idees del nostre homenatjat, tan properes a les del Cardenal Vidal i Barraquer, i que més tard proclamará el Concili Vaticá II.

Enllaça amb l’ admiració per la figura del Cardenal Vidal i Barraquer, «prelat i patrici», la devoció del Pare Batllori per a molts historiadors i pensadors contemporanis, amics que amb ell han fet un tros del camí de la vida o que han influit en el seu pensament. Aquí, un darrere l’ altre, caldría escriure molts noms. Per sort, una bona part deis textos que a ells es refereixen están ben aplegats en un llibre que porta el suggestiu encapgalament de Galería de personatges: de Benedetto Croce a Jaume Vicens i Vives, que jo m'atreviria a recomanar vivament ais joves his-toriadors que no el coneixin. Sense recorrer a la bibliografía del nostre homenatjat, utilitzarem aquesta obra com eficac. índex que parafraseijarem. Batllori, com Casanovas, busca les arrels del pensament cátala contemporani en els inteMectuals ca-talans del segle xvm i els seus contactes amb Válencia (Gregori Mayans i Sisear). Sots l’ epígraf «Idealisme i crítica» examina el doble binomi Historia/Filosofía (Benedetto Croce) i Filología/ Historia (Ramón Menéndez Pidal). Segueixen els encomis «culturáis» de les següents personalitats: el bisbe Josep Torres i Bages, Gregorio Marañón, Joaquín Carreras i Artau, Bartomeu-Maria Xiberta, Josep-Antoni Maravall, i Josep-Maria de Sagara. A continuació, en una forma molt clássica, escriu unes «semblances paraléleles»: la vida de dos cardenals catalans (Vidal i Barraquer i Anselm-Maria Albareda), dos historiadors membres de l'Institut d'Estudis Catalans (Antoni Rubio i Lluch i Ramón d'Abadal i de Vinyals), els ressons histórics de Valéncia en dos grans poetes (Jacint Verdaguer i Miquel Costa i Llobera), la historia hagiográfica i la historia trágica de dos escriptors mallorquins (Llorenc, Riber i Miquel Forteza), dos clergues abo-cats al present (Caries Cardó i Manuel Bonet) i dos ciutadans abocats al futur (Joan Maragall i Josep-Maria Cruzet). La Galería de personatges finalitza amb un poétic assaig sobre l'infáncia del Pare Ignasi Casanovas, un estudi sobre la personalitat i Tobra de Federico Chabod, el mestre de tants historiadors italians que fou president del Comité Internacional de Ciéncies Históriques, i, per últim, una fínissima glossa sobre la figura de Jaume Vicens i Vives, «creador de la nova historiografía catalana», que estigué unit per una estreta amistat i una comunió d'ideals amb el Pare Batllori(15). Permetin que reproduim un petit fragment de Panálisi de la vida i deis treballs del Mestre, tan prematurament perdut, que escriu el seu amic:

«Amb íencaix d`historia política i económica, anava sorgtnt una nova escola histórica dins la nostra Universitat, que transcendía a Europa i participava de les inquietuds intel'lectuals i socials deis nostres temps. Com sempre, vaigprovar de distingir, en la conversa [a FranÇa, en un tren], tot alló que hi havia de realitat, de bon seny —que era molt—,d’alló que era rauxa. L’arravatament semblava molt mes, pero, en veritat, era molt menysijust el llevat i elferment» (16)

 No podem continuar sense referirnos, encara que sigui breument com venim fent, a les idees del Pare Batllori sobre el concepte de «cultura», sempre posat en evidencia o subjacent en els seus escrits Creiem que el seu pensament historiográfíc está presidit per un objectiu fonamental: un intent d'aproximació al món del passat —que el temps ha vençut— a través d'uns parámetres culturáis. Alguns aspectes de la seva obra poden ésser defínits en altres perspectives, pero cal entendre'ls com a condicionants del que és el centre del seu interés: la historia de la cultura. De la seva interviú a Anthropos traduïm:
 
«Tinc una clara predilecció per la historia de la cultura, pero sense excluir la historia político-institucional i socio-económica que condiciona l'evolució d'aquella. La meva orientado consisteix també en deixar de costal tota ideología —les considero totes prejudicials i perjudicials— i en emprendre una recerca profunda de la historia de la cultura catalana, i de la seva penetrado i extensió a les cultures de les altres árees hispaniques i europees. No es potfer exclusivament la historia de la cultura a Catalunya i a tota la Corona d'Aragó aïllada del seu ambient bispano-europeu».

EL nostre homenatjat ha combinat en els seus treballs la historiografía amb la filologia i la filosofía, aconseguint així una concepció humanista i europeista de la ciencia histórica; un profund humanisme que ve deis temps de la seva formado i un eüropeisme militant molt i molt anterior a la situado actual. Amb aquest motiu ha estudiat les interrelacions culturáis en diversos escenaris, si bé, quasi sempre tenint com a teló de fons la Corona d'Aragó i la cultura catalana. En el prefaci d'un deis seus llibres declara:

«[...] aquests escrits esguarden la historia cultural de totes les terres catalanes q des d'enfora o cap enfora —la cultura d'un poblé que sempre, fins i tot en els moments de major decadencia política i literaria, s`ha sentit europeu—. Tot aixó i només aixó, vol significar el títol: Vuit segles de cultura catalana a 'Europa»(17)

Millor que ho podría fer qui us parla, el pensament del Pare Batllori ha estat, fa poc temps, analitzat per Sebastiá Trias Mercant —treball al que ens remeten—, prenent com a contrapunt la fenomenología de Pesperit de Benedetto Croce (18).

Ens manquen aqui el temps i Pespai per a glossar encara altres aspectes de la personalitat del Pare Batllori, per exemple la seva condició d'universitari. Catedrátic d'História Moderna de la Pontificia Universitá Gregoriana, ara Professor Emérit de la mateixa, es pot dir que ha viscut intensament les seves dues condicions de jesuíta i universitari-historiador amb una plenitud total. Una frase seva ha proclamat en diferents ocasions que «avui Pauténtica cultura procedeix de la Universitat». Amb el seu exemple i la seva acció aixó ho ha predicat en molts llocs d'Europa i América, en les seves residencies habituáis i en les mes variades circumstáncies. Per aquest motiu Pescriptor Josep Pía digué encertadament:

«El pare Batllori e's un deis catalans que viuen mes de cara al món» (19).

Darreta l`obra total que hem intentat reflectir amb algunes pinzellades, i en ella mateixa, cal recordar que hi ha —ja que acabem de citar Pía— un «homenot» poliglota que, a més de la seva saviesa fa ús d'una ploma de gran precisió i elegáncia.

Acabem. Aquest son l’ home i la seva obra, la personalitat eximia que, en nom de la Facultat de Geografía i Historia i del petit claustre professoral de la renascuda Universitat de Cervera a través de la nostra UNED, us presentem, ExceMentíssim i Magnífíc Senyor Rector, per a ésser investit com a Doctor honoris causa de la nostra alma mater. O, per dir-ho en la vella llengua académica:

Quam ob rem, ab humanitate tua rogo atque etiam oro, Magnifice Rector, ut aditum in amplissimum doctorum ordinem buius Almae Universitatis Michaeli Batllori, civi nostro, medii recentisque aevi studiosissimo, honoris causa concedas, ad nomen eius augendum, quo pariter cum Universitate nostra, in omne tempus, praeclarius vivat, crescat, floreat. Dixi.

Cervera, mayo 1993

1. Utilizarem alguns del treballs que darrerement han fet el merescut elogi de la tasca enorme que el Pare Batllori ha portat a cap al llarg de mes de seixanta anys. Com annex, en quadern apart, es presenta una bibliografía selecta del Pare Batllori que pot servir per a un coneixement básic de la seva producció escrita.

2. Aquests parágrafs sobre la familia i la joventut del Pare Batllori els hem tradui't de l'entrevista preparada per SUSANA BORRAS ALOMAR, «Autopercepción intelectual de un proceso histórico, entrevista acumulativa», Antbropos, 112 (1990), p. 11-17.

3.  JOSEP M. BENÍTEZ i RIERA, «La trajectória vital i intel-lectual del pare Batllori», a Miscel lanía entorn de l'obra del pare Miquel Batllori, Barcelona, 1991, p. 11-30 

4. MiQUEL DURAN PASTOR, «El P. Batllori i la Societat Arqueológica Luliana», Estudis balearios, 29-30 (1988), p. 193-194.

5.  BENÍTEZ Í RIERA, «La trajectória...», citat.

6. ALBERT HAUF i VALLS, «Miquel Batllori, medievalista», Anthropos,112 (1990), p. 48-51. GIUSEPPE TAVANI, «II contributo di Miquel Batllori
alia medievalistica catalana», a Miscellanía entorn de Tobra del pare Miquel Batllori, Barcelona, 1991, p. 31-50.

7.  Pagines 322-325; que, peí que fa a l'esdevenidor de les doctrines lul-Iiancs, cal ampliar amb l'articlc «LuHisme» de JORDI RUBIO i BALAGUER, p. 377-381 del mateix volum.

8.  RICARDO GARCÍA CÁRCEL, «Batllori y el Renacimiento español», Antbropos, 112 (1990), p. 51-53.

9 .De la part introductoria se'n féu un tiratge a part: MIQUEL BATLLORI, S. I. i CEFERINO PERALTA, S. I.,i Baltasar Gracián en su vida y en sus obras, Saragossa, 1969.

10. CEFERINO PERALTA, «P. Miquel Batllori Munné: sus estudios sobre Baltasar Gracián y sobre el Barroco», Antbropos, 112 (1190), p. 40-47, amb una notable sistematització de la bibliografía.

11. JOSEP M. BENÍTEZ i RIERA, «Miquel Batllori y la época de la Ilustración», Anthropos, 112 (1990), p. 54-57.

12. MlQUEL BATLLORI MUNNÉ, Del descubrimiento a la independencia. Es-tudios sobre Iberoamérica y Filipinas, Caracas, 1979, p. 13.

13. FRANCESCA CANTÚ, «Gli studi americani del padre M. Batllori», a Miscellania entorn de Pobra del pare Mtquel Batllori,  Barcelona, 1991, p. 51-69.

14. ALBERT BALCELLS, «Iglesia y Estado durante la segunda República española», Antbropos, 112 (1990), p. 61-63.

15. Recordem que Y Obra dispersa (2 vols.) (Barcelona, 1967) del Dr. JAUME VICENS ¡ VIVES fou recopilada per MIQUEL BATLLORI i EMILI GIRALT. 

16 . MlQUEL BATLLORI, Galería de personatges. De Benedetto Croce a Jaume Vicens i Vives, Barcelona, Ed. Vicens-Vives, 1975, p. 249.

17. MlQUEL BATLLORI, Vuit segles de cultura catalana a Europa. Assaigs dispersos, Barcelona, Selecta, 1958 (21959, 31983).

18. SEBASTIA TRIAS MERCANT, «El pensamiento historiográfico del P. Batllori o las variaciones crocianas», Antbropos, 112 (1990), p. 36-39.

19. JOSEP PLA, Obra completa, Barcelona, Destino, vol. 16, p. 125.