Discurso del profesor Miquel Batllorí i Munné "Les Borles del Doctorat ala Universitat de Cervera"

Con motivo de su investidura como Doctor Honoris Causa en Geografía e Historia por la UNED

Peró les coses canviaren amb la global ensulsiada de Catalunya l'any 1936 —i no solament el 1939—, amb l'assasinat del pare Casanovas i amb les prevencions anticatalanes que sorgiren pertot, ádhuc en el món eclesiástic —en el sentit de clerical i no pas d'eclesial, epítet amb qué només el Vaticá II aconseguí ennoblir aquells dos altres adjectius.

A la fí deis anys trenta, el panorama deis meus estudis canviá radicalment. Només a estones esparses he anat preparant estudis i llibres sobre la cultura hispano-italiana deis jesui'tes expulsats per Carless III, en la qual tan alt paper jugaren els relacionáis, d'una o d'una altra manera, amb aquesta Universitat; val a dir, amb els jesui'tes procedents de Pantiga Corona d'Ara-gó, ja suprimida abans, com ben prest ho será també tota la Companyia de Jesús.

Quan, dones, els vostrés missatgers vingueren e Barcelona per a comunicar-me la vostra decisió de nomenar-me doctor honoris causa —ara que, ja emérit de la Universitat Gregoriana de Roma, puc passár mes llargues temporades a Catalunya—, el meu primer sentiment fou de sorpresa. Car en les diferents bibliografies meves que aquests darrers anys m'han dedicat, aquells volums i aquells estudis setcentistes i cerverins em semblen mes tost les restes d'un naufragi que no pas l'obra d'una vida, d'un Lebenswerk, com m'hauria agradat que hagués estat.

Se sol dir que, en circumstáncies com la d'avui, són d'habitud les expressions d'una falsa humilitat i d'una sincera reconeixença. Aquesta sí que la sentó i la paleso ara, ben francament. Aquella, en canvi, ha estat substituïda per un sentiment d'estranyesa, com ja us ho he palesat.

En un acte així, en aquesta vella, no pas antiga, Universitat, no puc escapar-me per la via d'una represa de temes i de problemes ja préviament desenvolupats per mi en d'altres escrits. L'acte m'imposa, com en els casos precedents, evocar aralguns aspectes menys coneguts, sino enterament nous, de la história d'aquesta Academia, com deien, el segle XVIII, en bon llatí, per tal d'evitar el mot medieval d'Uniuersitás emprat en aquell sentit.

Es tracta de la concessió d'un grau de doctor i de la imposició d'una birreta doctoral. Coneixem perfectament, pels seus estatuts del 1726, com s'atorgaven tais graus en aquesta Universitat de Cervera. Coneixem també —-trobats peí pare Casanovas i publicats per mi en el quart volum, suplementari, deis tres toms anteriors de Documents per a la historia cultural de Catalunya en el segle XVIII (1)— alguns discursos doctoráis del pare i néstor d'aquesta Universitat, el catedrátic de dret roma doctor Josep Finestres i de Monsalvo, alhora el mes íntim amic del polígraf valencia don Gregori Mayans i de Sisear. Pero aquell grapat de belles dissertacions universitáries és tot escrit en llatí, i, malauradament, cada vegada son menys els capassos d'enten-dre-les i d'assaborir-les.

En la present ocasió m'ha semblat escaient de donar-los una mirada de conjunt, d'oferir-vos-en una visió global, i d'asseriyalar-vos alhora llur to ensems doctoral i familiar —dos epítets que potser condensen Fambient que es vivia en aquests claustres i en aquestes aules, tal com es desprén deis documents i de les cartes de l'época.

En  aquells discursos doctorals, Josep Finestres sovint es lamentava del temps que li costava haver d'acceptar els encárrecs de redactar els elogis deis nous doctorands, un cop havien defensat públicament llur tesi de doctor.

A casa nostra, s'ha dit sempre: defensar una tesi. En altres indrets hom prefereix Texpressió: discutir una tesi. Son matisos que reflecteixen el grau d'abrivament del coMoqui que seguia Texposició.del tema elegit per a provar i discutir com a tesi doctoral. La lloança, doncs, del doctorand, que cloïa l’ acte, venia a ésser com un apaivagament de les disputes, un públic reconeixement de la maduresa universitária del pretendent al grau, i la primera felicitació dels assistents.

Alguns d'aquests trets son semblants pertot arreu a les actuáis concessions deis habituáls doctorats. La diferéncia rau en qué, el segle XVIII8, les tesis no eren tant una nova investigado, com una lliÇó pré-magistral, per a provar que la ciéncia del doctorand era prou per a esdevenir un docent universitari o per a excercir els altres carrees públics que requerien aquest previ grau doctoral.

Els discursos doctoráis de Josep Finestres provenen tots, evidentment, de la Facultat de Dret, pero son un bell exemple deis que, amb d'altres variants, devien de ressonar en aquesta aula magna o paranimf quan es tractava de doctoráis de les Facultáis restants, Filosofía i Teologia sobretot.
Quatre eren el trets característics deis discusos doctoráis de Josep Finestres: el pregón coneixement del dret roma, base de tot el nostre dret civil, única supervivencia, encara vigent, a Catalunya, després de la Nova Planta; una lleu al.lusió, de vegades, al tema elegit peí doctorand; alguna referencia amical o personal; i una extremada brevetat, com pertocava a un discurs de cloenda.

Del centenar de discursos doctoráis que segons el seu biógraf Lluciá Gallissá hi va pronunciar el doctor Finestres (2), només sen's n'han conservat vint-i-set. La perfecció de llur llatinitat, el domini de tot el Dret, tant del roma com del canónic, la gracia de llur estil i la subtil agudesa de les aHusions antigües i actuáis fan, d'aquestes breus peces, petites joies universitáries deis temps neo-clássics. El temps actual, el que ara tinc a Tabast, només em permetrá d'analitzar-ne algunes. Elles bastaran per a copsar-ne tot Pinterés i tota la valúa —relativa i ocasional, ben cert, pero testimoni també del nostre neo-humanisme setcentista.

La primera de totes és just un any anterior a Taprovació deis estatuts, val a dir del 1725.

Afortunadament es tracta del doctorat d'una persona que tres anys després atiará la modélica amistat catalano-valenciana entre Finestres i Mayans. El 1728, essent ja Francesc Blanquet, natural de Berga, professor a cánons de Cervera, escriurá a don Gregori en perfecte llatí: «Serva riquíssimes deus de meravellosa saviesa per a apagar a bastament la set de doctes i indoctes»; i, poc mes endavant: «Cap desig m'agullona mes vivament que fer conéixer l'home egregi que és En Finestres. Estic ben persuadit que Catalunya no ha tingut mai un jurista mes eminent» (3).

La correspondencia, pero, entre el jurista cátala i el Valencia venia ja d'abans. Gregori Mayans havia coincidir al coHegi de Cordelles o de Nobles de Barcelona amb dos germans menors, Mariá i Jaume Finestres, aquest darrer, futur historiador de Poblet. La familia de Mayans, austriacista fidel, havia hagut de traslladar-se de Valencia a Barcelona rera la batalla d'Almansa. Gregori no conservará gaire bon record d'aquell Cesari CoHegi de la Mare de Déu i de Sant Jaume, la renovació del qual haurá de venir mes endavant per obra d'un professor de matemátiques vinculat a aquesta Universitat, Tomás Cerda, un deis primers que ensenyará, a tot Espanya, el cálcul infinitesimal. Deixebles seus serán la major part deis primers mem-bres'de la Reial Academia de Ciéncies i Arts de Barcelona, establerta anys a venir al mateix edifici de Cordelles, al bell mig de la Rambla, on encara subsisteix aquesta Reial Academia. Mayans recordará la seva jovenívola estada a Barcelona, i la co-neixenca de dos germans seus, en la primera lletra que adrecá a Josep Finestres el 2 de febrer del 1727 (4).

Francesc Blanquet era ja professor de cánons a Cervera —el 1725 en será catedrátic— quan s'hi doctorá sota el patro-natge de Finestres (5). Aquest inicia el seu discurs doctoral amb un punt d'ironia i un altre d'hipérbole, tot recordant la Uei dita Autbentica i encapcalada ne filius pro patre, dictada per Pempe-rador Frederic II i inserida en el Codi, en la qual les Universi-tats eren sol-licitades a cercar bons professors, ádhuc provinents «de remotíssimes regions» (primera hipérbole, car Blanquet era només de Berga); i (segona hipérbole) que fos ja realment «sacerdot just i savi»: ho devia ésser, pero només fins a un cert punt. Tot amb tot, el seu padrí afirmava que podía aplicar-seli alió que la llei setena del susdit Codi, emanada deis emperadors Teodosi i Valeria, deia de Salvi Julia, llumenera deis jurisconsults, el qual afirmava: «Ádhuc si ja tingues un peu al sepulcre, tot i així no deixaria d'aprendre quelcom.»

El que ja no és hipérbole meva és la gran facilitat amb qué Finestres reportava referéncies de les liéis romanes. Immediatament recorda la llei última del Codi «sobre els atletes» (De athletis) en qué Dioeleciá i Maximiá atorgaven Pexempció de cárregues civils ais atletes que haguessin triomfat honestament tres vegades, per a aplicar-la al nou doctorand Blanquet, que ja havia superat tres exámens jurídics, Tun a Salamanca, i els altres dos a Cervera mateix.

Els juristes cerverins no al•legaven tan facilment textos i mes textos valent-se deis nombrosos índexs i repertoris que eren a l'abast de la má. Els venien espontániament a la memoria de tant citar-los i comentaf-los. Almenys Josep Finestres devia adduir-los sovint de cor. Ací lloa el doctorand per haver assolit deu vots favorables a la seva tesi, i no solament set, com s'acontentaven —deia— en la llei sisena del Codi els emperadors Va-lentiniá i Valent, en comptes de Dioeleciá i Valent —evident senyal que es tractava d'una cita de memoria—.

Aquesta plenitud romanística li permetia de demanar que el doctorand fos acceptat com a senador de la Universitat i com a digne de conéixer el secret deis princeps, al•legaven ací la darrera llei del títol «del deure deis diferents jutges», dictada per Teodosi, Valentiniá i Arcadi.

Tot aquest discurs per a demanar el doctorat a favor del berguedá Francesc Blanquet va adrecat al canceller de la Universitat, al digníssim «gymnasiarcha», per tal de no emprar el mot «cancellarium» provinent de la baixa llatinitat. Encara ara Pedifici antic de la famosa Universitat de Bolonya manté el nom d’archiginnasio».

Les hipérboles depassaven tots els límits quan es tractava de la nova dinastía borbónica. En aquest primer discurs doctoral no s'está d'incensar el fundador de l’Académia Cervariense, desitjant-li per aixó que arribi ais anys de Néstor. Del seu germá Jaume, monjo cistercenc, sabem que borbonejava, en els moments en qué el monestir de Poblet maldava per a assolir la primacía damunt el de Santes Creus, i necessitava per a aixó Pempar reial. Josep Finestres es vantaya que, si Cervera no po-dia lloar-se per Tantiguitat i les glories de la de Salamanca, podia comparar-se-li grácies a la munificencia de Felip V.

Tota hipérbole gratulatoria incita, pero, sempre el dubte. Tant mes que el mateix Finestres, rumiant si havia de contestar una Uetra grega del seu deixeble predilecte, Ignasi de Dou i de Bassols, en llatí, en grec o en cátala, hi afegia: «apage castellanum, quo non nisi inuitus utor, Uuny de mi el castellá, que només uso per forca» (6). No l'emprava per torga ni per grat, sino per la rapidesa amb qué la Uengua castellana s'anava emprant en tota la monarquía borbónica. Eli escrivia sempre en cátala al seu amic coetani Ignasi de Dou i de Sola, pero ja només en castellá ais seus dos filis, Ignasi i Ramon-Llátzer, com feia sempre també amb Mayans, malgrat emprar aquest sempre el seu nadiu valenciá en la seva vida familiar, com ara sabem peíl testimoniatge del seu mateix germá Joan-Antoni. Finestres havia de borbonejar en públic, peró no en privat, quan solien emprar el castellá els qui borbonejaven, en uns moments en qué el poblé se sentía encara molt austriacista, com ens ho palesen de diferents maneres alguns viatgers estrangers contemporanis que travessaven Catalunya anant o tornant de Madrid (7).

No tenint temps per a glossar tots els vint-i-set discursos doctoráis que se'ns han conservat, hauré de limitar-me a alguns més, que em semblen particularment significatius, o per llur contingut o per les persones que rebien ací la borla de doctor.

El nom de Francesc Macarulla (8) ens duu a la memória aquella «vella macaruia» que Josep Carner posava entre els infants i els fadrins que en temps de Nadal es dirigien a Betlem, en el seu cant Al'kluia catalans, al•leluia. Francesc, a més, era natural de Benavarri, en la Franja de llengua catalana, o Franja de Ponent, limítrofe amb l’ Aragó; i, encara, perqué en aquesta Universitat abundaven els alumnes i els professors aragonesos, no solament peí veïnatge, sinó perqué una part del seu finançament provenia de benifets eclésiástics vinculats a l’ antiga Universitat de Lleida, la unió de la qual amb els Estudis Generáls de Barcelona constituía el principal boldró de força de 1'Academia filipista, i la diócesi de Lleida entrava molt endins de l’Aragó.

Els doctorats en dret, tant civil com canónic, en constituïen el centre principal. Peró ara es donava una altra característica de la Universitat de Cervera, juntament amb la cultura clássica grecollatina: la preséncia de diferents membres d'una mateixa familia, que s' hi preparaven per a rebre'n la llicéncia o el doctoral: el seu germá Antoni s'hi doctorará en cánons, i Josep hi fou catedrátic de dret. L'una i l’ altra característica suren en la laudatio académica de Francesc Macarulla i Aguilaniu.

La carrera de lleis era com una navegació que el doctorand havia d'emprendre, entre esculls i tempestes, i, en el cas, la plural i massissa ciéncia jurídica era comparada al llastre de la ñau, a la suburra, en el sentit només de pes. Un cop el navili ha fet port en el grau de doctor, tot s'ha salvat, i els vents propias ja hi regnen plácidament: Salua sunt omnia, Alciona iam placide regnant. La navegació acaba amb uns virgilians dáctil i espondeu com en els hexámetres perfectes, i com els navegants de PEneida, els nous doctors veien coronada la popa del vaixell. Ara, just arribat al port, Francesc Macarulla era també coronat a la presencia deis dos germans seus, l’ un dels quals, Antoni, es doctorará també sota el patronatge de Josep Finestres.
     .
Aquest sabia entrellaÇar el cuite al dret roma i la cultura clássica, com ja ho he dit i ho heu pogut veure. I també amb la devoció mariana, essent la Immaculada la patrona oficial de la nova Universitat. Aixó amb Pacceptació ádhuc deis dominics i de tota la facció deis tomistes, una de les tres en qué es dividien les Facultats de Filosofía i de Teología: tomistes, escotistes i suaristes.

Ara aixó pot sonar-nos a inútils bregues escolástiques. Peró, enmig de les actituds dogmátiques i intransigents d'aquella época, era bo que hom oferís als alumnes tres vies o tres camins diferents per a poder triar. Almenys era un cert exercici de llibertat académica.

Alquell profund caire religiós de la Universitat pot sobtar els qui teñen un concepte apriorístic i antihistóric de tota la IHustració europea. El susdit caire apareix sobretot en Púltim discurs doctoral finestresiá que ens resta, ara com a patró d'un membre de la noblesa catalana, Rafael de Pujal, el 30 d'abril de 1748 (9). Passat l'endemá mateix, el 2 de maig, Finestres escrivia al seu gran amic barceloní Ignasi de Dou i de Bassols, el pare de Ramon-Llátzer que será el primer president de les Corts de Cadis: «Lo correu passat no escriguí per sobradas ocupacions y no teñir cosa especial. En lo present, per a poderte escríurer me he hagut de llevar mes matí del que demanávan los treballs d'aquests 3 últims dias, en qué, maltractat del temps tant inclement, he hagut de ser padrí de Ferran, de Pujal i de Anglesola» (10).

E1 vessant neo-clássic de Cervera s'entrellaÇa, des del comenÇament del discurs, amb la devoció mariana. «Temps era temps —venia a dir— la saviesa deis atenesos, digna d'ésser admirada per tothom, havia estat sota la tutela de Pal•las, il•lustríssims senadors académics; pero mes admirable ha estat la ciencia deis nostres alumnes, per mor de la Minerva mes forta i mes pura, Maria; la qual, no sorgí del cap del fictici Júpiter, com aquella, sino del cap del Déu ver i omnipotent; val a dir, sorgí d'una Saviesa armada, perqué ja des del moment de la concepció aparagués com a vencedora i triomfant».

La vigilia mateixa del mes de maig, «l'egregi senat universitari havia afegit una nova honor doctoral a la noblesa familiar del jove Rafael de Pujal, iHustre també pels seus bons costums i per l'algada de la seva ciencia i doctrina». «A Fantigor —hi afegia—, abans que un candidat fos promogut, era portat a les termes, per a rebre ben polit l'honor doctoral, mentre els estudiants», sens dubte els envejosos, «cridaven des d'enfora, axá, ata, OÓ Xouaf|, espera, espera, no et rentis». Pero, un cop superat d'aldarull, el candidat sortia del bany ben llampant, i era vestit amb el pali, máxim signe d'honor entre els grecs». Per a finir, a través d'altres al•lusions jurídiques, demanant que el seu candidat fos honorat amb la borla doctoral.

Certament, no m'he presentat avui, ací, tan polit com els doctoráis d'antany, ni tan curull de ciencia i de saviesa com els que Josep Finestres lloava i presentava. Els llatins assimilaven bonoris causa amb bonoris gratia. Jo avui preferiría la segona ac-cepcció, car considero aquest doctorat más concedit per gracia vostra que amb veritable causa. Basta reparar que el doctorat bonoris causa ha d'acabar amb una llicó magistral, mentre que jo no he fet sino evocar, ara, Pambient que es vivia i es respirava en aqüestes aules fa mes de dos-cents anys en els actes d'atorgament de veritables doctoráis doctrinae causa.

Només la vostra benvolenÇa sabrá acceptar aquesta lleu recordanca histórica de la vostra i meva Universitat de Cervera com un veritable discurs doctoral.

Grans mercés per la vostra bondat. Moltes grácies per aquest acte que han volgut apadrinar ensems el col•lega doctor Eduard Ripoll i la vostre amable preséncia.

Cervera, mayo 1993

1. 4 volums, Barcelona, Biblioteca Balmes, 1932, 1933, 1934, 1959 (aquest darrer, curat i ampliat per l`autor del present discurs). Biblioteca histórica de la Biblioteca Balmes, serie II, vols. VII, VIII, IX i XXVI.

2.  Documents, I, n.° 134.

3.  Ibtd., I, n.° 25, pp. 88-89.

4.  Ibtd., II, n.° 162.

5.  Ibtd., IV, n.° 1.522.

 6.  Ibid., II, n.° 155.

7. Em  permeto de citar el meu  próleg («Presencia de España en la Europa del siglo xvill») al vol. XXXI/1 de la Historia de España (Madrid, Espasa-Calpe, 1987).

8 Documents, IV, n.° 1.424.

9.  Ibid., n.° 1.548.

10.  Ibid., n.° 1.414.