Accesos directos a las distintas zonas del curso

Ir a los contenidos

Ir a menú navegación principal

Ir a menú pie de página

Guias de los Idiomas>> 2017>> semipresencial
Volver a la lista de Idiomas

Modalidad Semipresencial - CATALÁN-VALENCIANO BÁSICO A2

2016/2017 / Código de idioma : 04920017

Modalidad Semipresencial - CATALÁN-VALENCIANO BÁSICO A2

CONTENIDOS

Temario

CONTENIDOS

La organización del programa que os presentamos, se estructura a partir de 8 actividades comunicativas globales. Hemos tomado este método como orientación conjuntamente con las directivas propias de la Dirección General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Los objetivos aquí planteados se pueden conseguir también a través de diversos manuales y métodos.

Informacions personals

 

Saludar i identificar-se. Presentar i presentar-se (informalment i formalment). Demanar per algú. Establir contacte telefònic. Saber identificar els membres de la família. Dir l’edat d’una tercera persona

 

L’article personal. Les formes sóc / ets / és / sou / són. Tractament formal i informal. La forma si us plau / si et plau (sisplau). Salutacions. El pronom interrogatiu qui. Les formes hi ha...? / (no) hi és. Les formes conec, coneixes, coneixem. Els possessius meu / meva (i flexió). El verb dir-se (“Em dic...”). El verb tenir. Lèxic referit al parentiu bàsic.

 

Demanar i donar informacions personals sobre fets passats relacionats amb els estudis i l’experiència professional. Demanar telefònicament que algú s’identifiqui.

Passat perifràstic.

Ús del verb fer per a referir-se a una activitat (“fa estudis de...”) o al temps transcorregut des d’un esdeveniment (“ara fa 12 anys...”).

Adverbis de temps: ahir, despús-ahir (abans-d’ahir).

Estructura tornar a + infinitiu. El verb ser en funció locativa: “Digues que no hi sóc”, “És fora”.

Fraseologia pròpia de converses telefòniques: Qui el demana? Amb qui vol parlar?De part de qui? Ara s’hi posa...

 

Descriure una persona pel que fa a la seva indumentària, al seu aspecte físic i al seu lloc d’origen; demanar que algú la identifiqui. Descriure vestits per la mida, el color i l’escaiença. Expressar gustos sobre peces de vestir.

Distinció entre Qui? i Quin? L’expressió de la possibilitat: deure + infinitiu, segur+que. Negació amb pas (“No ho sé pas”). Lèxic referit al camp semàntic de la roba (peces de vestir, colors, matisos, etc.). El pronom ho com a substitut d’un atribut: “-És prim? -Sí, sí que ho és.” L’estructura tan + adj. + com i més + adj. Els verbs portar, dur, ser, fer, tenir en les descripcions de persones. Lèxic del camp semàntic de les descripcions físiques de persones. Estructura el / la + veig + més + adj. Construcció de frases amb el pronom en i la preposició de introduint l’adjectiu. Ús dels verbs anar i estar + bé/malament. L’expressió fer conjunt.

 

Interessar-se per algú. Expressar un estat físic. Donar consells. Expressar sensacions físiques o anímiques.

El verb passar (una cosa a algú / cessar), trobar-se (bé o malament), tenir (mal de cap, mal de queixal), fer (mal).

Ús de la perífrasi d’obligació en condicional per a expressar consells: (no) hauries de + inf.

Expressions: fer mala cara (tenir mal aspecte), tenir mal de cap / fer mal el cap a algú. Els adverbis més bé (millor), més malament (pitjor). Els verbs estar (adormit, animat, content, fotut...) i tenir (son, set, gana...). Diferències entre dormir i adormir(-se).

 

Renyar algú. Opinar sobre una tercera persona. Manifestar desacord amb una opinió. Argumentar una opinió. Donar informació sobre un accident sofert per algú. Interessar-se per l’estat d’algú. Expressar sorpresa.

L’expressió donar-se un co(l)p, fer-se un tall, i “què dius, ara!”. L’ús del verb caure (subratllant que en català no és reflexiu). Les parts del cos (amb insistència en el seu gènere).

 

Localitzacions

Preguntar i dir una adreça i un telèfon.

Interrogatiu quin: “A quin carrer viu?”.

El verb viure.

La preposició a amb significat locatiu.

Numerals cardinals i ordinals. Donar i precisar una adreça (referències: a mà dreta, a mà esquerra).

El verb ser amb sentit locatiu. Lèxic: pis, carrer, telèfon, avinguda, plaça.

 

Demanar si hi ha alguna botiga i algun servei a prop. Respondre-hi amb diferents graus de certesa. Demanar on és un lloc. Demanar i donar indicacions per a anar a un lloc. Diferents recorreguts per a anar-hi. Demanar i donar informació sobre viatges de vacances (llocs, durada, distància, mitjans de transport, etc.).

L’expressió sap si hi ha un/una... per a preguntar on és un lloc. La resposta amb n’hi ha un/una per a expressar l’existència d’un lloc esmentat anteriorment.

Lèxic i expressions diverses relacionades amb l’acció d’orientar-se a ciutat (a prop, lluny, fins al capdamunt/ capdavall, a mà dreta, etc.).

Vocabulari referit al medi urbà (avinguda, plaça, gual, cantonada, cruïlla, direcció prohibida, etc.).

El pronom adverbial hi en referència a un lloc esmentat amb anterioritat. L’ús de les preposicions amb/en amb mitjans de transports.

L’ús de gaire  (“-Que és gaire lluny, això? No, no és gaire lluny.”).

 

Demanar i dir on està situat un habitatge. Demanar i donar informacions sobre el seu entorn. Descriure la distribució d’un habitatge. Descriure’n l’interior. Opinar sobre la distribució dels mobles d’una habitació. Suggerir alternatives de distribució. Demanar i dir on es col·loquen els objectes. Donar instruccions.

Ús de cap a per a donar una indicació aproximada. Lèxic: llogar, banda de mar / de muntanya, platja, afores, centre, zona residencial, ben situat, plànol.

Vocabulari relacionat amb la descripció de l’interior d’una vivenda (mobles, parts de la casa, habitacions, etc.). Expressions locatives: al mig, al voltant, cap a, davant de, al costat de. L’expressió “vols dir que...?” per a posar objeccions. El condicional per a expressar suggeriments: “Jo el posaria aquí.” Verbs: posar, desar, endreçar, deixar.

 

El temps

Demanar i dir l’hora (Que té hora? És un quart de set.)

Demanar (per telèfon directament) i donar informació sobre els horaris (d’espectacles, transports, serveis, etc.).

El sistema català d’indicació de l’hora (i variants). Expressions: A quina hora comença? / Quina hora és? / (Massa) tard, d’hora / ara. Els verbs començar, tancar, sortir, arribar.

Preposicions: fins a, cap a. Les parts del dia.

 

Demanar i dir una data. Preguntar si es pensa fer una cosa en el futur. Demanar i dir què pensa fer algú en un futur pròxim i quan ho pensa fer. Demanar i dir quan es pensa anar de vacances i durant quan de temps. Demanar i dir quan es va fer una cosa . Demanar i dir quan es realitzarà una acció.

Absència d’article en els noms dels dies de la setmana i en expressions com dimecres de la setmana que ve. Ús del present i del futur per a expressar accions futures. El verb ser en l’expressió de la data. Futurs regulars i irregulars. Nocions temporals: demà, el cap de setmana, tard, una altra estona, la setmana passada, la setmana que ve (vinent), etc. L’estructura pensar+infinitiu. Diferències de significats del verb estar-s’hi (“T’hi estaràs tot el més?” / “Quant s’hi està de Barcelona a Mataró?”). Combinacions dels pronoms em, et, es, ens amb el pronom hi. Ús dels pronoms els/les (CD) i els (CI).

 

Demanar a algú si es recorda d’alguna cosa. Recordar a algú alguna cosa. Dir el que es pensa fer. Demanar i donar informació sobre una persona. Donar una informació sense exactitud. Fer recordar a algú alguna cosa. Demanar i dir si s’ha fet alguna cosa. Explicar per què no s’ha fet alguna cosa.

Els verbs recordar-se de / descuidar-se de amb la seva pronominalització (en). Caiguda de la preposició de davant el nexe que: recordar-se que. Sinònim col·loquial de recordar-se: pensar-hi. Indicació d’hores i dates sense precisió: cap allà a les, a quarts de, un dia d’aquests, etc. La perífrasi de probabilitat en passat: “devia ser dissabte”. Altres estructures aproximatives: si fa no fa.

 

Feina

Demanar i dir a què es dedica algú (feina, estudis) i on es realitzen aquestes activitats. Parlar dels horaris de classe o de feina. Demanar i donar instruccions per a preparar un plat de cuina. Demanar i donar informacions sobre les condicions d’una feina (sou, horari, vacances, etc.).

La preposició a amb sentit direccional. El pronom adverbial hi. Els adverbis encara, ja, només i també. L’article amb els dies de la setmana: el dimarts = cada dimarts. L’interrogatiu quant? (i flexió). El verb fer. La diferència entre fer de mestre i ser mestre. La diferència entre què fa i de què fa. Verbs de la 3a amb –eix- / verbs de la 3a purs: servir/sortir. Lèxic: algunes professions en català. Vocabulari bàsic relacionat amb la feina.

 

Preguntar i dir quins requisits es demanen per a obtenir una feina. Demanar i donar instruccions sobre la feina que s’ha de fer. Donar instruccions d’ús d’una màquina. Demanar confirmació d’alguna instrucció. Demanar instruccions concretes.

Perífrasi d’obligació: haver de + infinitiu. L’estructura s’ha de.

Les preposicions per i per a (davant grups nominals i davant infinitiu).

Imperatius del verb fer i deixar.

Lèxic relacionat amb l’àmbit laboral. Connectors per expressar l’ordre d’unes instruccions: primer, després...

 

Retreure a algú haver dit alguna cosa. Argumentar. Opinar sobre una feina i dir si t’agrada o no. Informar sobre canvis en l’activitat professional. Retreure a algú no seguir un consell. Fer valoracions sobre una activitat. Demanar i donar informació sobre una feina. Demanar i donar instruccions.

L’imperfet d’indicatiu de dir, fer i creure. L’expressió emfàtica: els pleonasmes (“Amb aquesta gent, no s’hi pot parlar!”). Fraseologia: estar tip / fart de, no m’acaba de satisfer, etc. El pronom en com a substitut del complement preposicional: “N’estic molt content” (en = de la feina actual). La forma d’obligació en el futur: “Què hauré de fer?”.

 

Quantificació i descripció

Demanar tanda en una botiga. Dir què es vol comprar i demanar i expressar-ne la quantitat. Preguntar i dir el preu. Oferir un producte a un client. Preguntar i dir com es vol un producte. Demanar i dir què es vol menjar i beure en un restaurant. Precisar com es vol un plat concret.

El pronom adverbial en com a substitut d’un complement directe. El verb voler (Quant en vol? / voldria, volia). Els quantitatius gens, cap i res. Lèxic: vocabulari referit a queviures bàsics (pernil, pernil dolç, barra de pa, farina, coca, pastes, arròs, verdures...) i als plats més habituals d’un bar o restaurant. La locució adverbial més aviat per a matisar afirmacions. Les preposicions amb i sense.

 

Demanar la identificació d'un objecte. Identificar-lo i dir de qui és. Descriure un objecte. Fer-ne apreciacions de qualitat. Comparar-lo amb un altre.

Demostratius neutres: això, allò. El pronom ho com a substitut del CD neutre. La inversió i la pronominalització: “les meves claus, no les has vistes pas?” Ús de pas per a emfasitzar la negació. Contrast entre el meu i meu: “És el meu” / “És meu”. Modificadors: més aviat, una mica, gaire. El pronom en com a substitut del nom del CD: “N’hem venuts molts”. Connectors: també, però, molts. Ús de gaire com a element interrogatiu o negatiu. El pronom hi com a substitut del lloc: “Hi portava molts llibres, a la furgoneta.” Diferència entre gros/grossa i gran.

 

Descriure un menjar. Fer-ne apreciacions sobre el gust, l’olor i la temperatura. Descriure un desperfecte. Demanar i donar informació sobre el temps atmosfèric.

El verb ser davant adjectius que manifesten qualitats d’objectes (“Vigila, que crema! És molt calent, eh?”). Comentar l’extensió de la construcció està+participi en lloc de la tradicional és + participi. Les expressions fer olor de / tenir gust de. Lèxic: Adjectius relacionats amb el camp semàntic dels menjars. L’expressió fer malbé. El camp lèxic del temps atmosfèric (oratge) en català: fer bo, fer bon temps, ploure, fred, calor, etc.

 

Accions, activitats i esdeveniments

Preguntar i dir què està fent algú en el moment present. Accions habituals. Iniciar un contacte presencialment. Preguntar i explicar intencions per al futur pròxim.

L’estructura: estar+gerundi. El verb fer. Accions quotidianes: 1) De l’àmbit laboral: estudiar, treballar, fer torn de... 2) De l’àmbit privat, íntim: els àpats diaris (esmorzar, dinar, berenar, sopar), llevar-se, anar + inf. (vaig a dormir).

 

Preguntar i explicar què li ha passat a algú en un passat pròxim. Demanar i donar informació sobre un esdeveniment passat recentment. Preguntar si s’ha fet alguna cosa. Confirmar que ja s’ha fet.

Els participis en -at, -ut i -it. Ús del   perfet (ha cantat) en català. Sigut i estat, participis del verb ser. La concordança del participi passat. La substitució pronominal amb els pronoms el, la, els, les –i variants−

 i ho –amb el verb fer.

 

Suggerir fer alguna cosa. Acceptar o refusar un suggeriment o una invitació. Disculpar-se. Acceptar una disculpa. Fer retrets. Expressar una queixa. Manifestar un propòsit.

Expressions: em sap greu, bona idea! La pronominalització amb hi: “-Anem a prendre una copa?

-Bona idea! Anem-hi!”. L’adverbi realment per a demanar confirmacions d’una afirmació anterior.

Ús de podríem + inf. per a expressar un suggeriment. L’expressió vols dir? per a indicar un dubte.

La fórmula et ve de gust...? per a invitar algú. Altres expressions: ho sento, em sap molt greu, és igual, tant se val, igual té, no en parlem més, no té (cap) importància, etc. Expressiu d’un propòsit negatiu: no+futur+mai més.

 

Opinions, preferències i aversions

Demanar i donar l’opinió sobre una persona. Mostrar acord/desacord. Fer una valoració positiva sobre menjars i begudes. Preguntar i expressar gustos i preferències sobre menjars i begudes.

Quantitatius: massa, una mica (més/menys), més aviat, força, ben. Significat i ús dels adverbis potser i malament. Expressions d’opinions: penso / trobo / em sembla que... Adjectius qualificatius aplicables al caràcter de les persones. L’expressió tant me fa. L’estructura tan+adjectiu. El superlatiu en –íssim. Els verbs estimar-se més, preferir.

 

Expressar una opinió sobre un espectacle. Comparar activitats concretes (vacances, caps de setmana, etc.) d’abans i d’ara. Comparar com era abans una persona i com és ara. Opinar sobre els canvis soferts. Comparar com es vivia abans i com es viu ara.

Els adjectius en grau superlatiu (pitjor, dolentíssim, etc.). Quin + substantiu vs. Que + adj.: “Quin desastre” vs. “Que bonic”. Connectors: com que, però. Contrast entre el perfet i l’imperfet. Perfet per a una acció recent i acabada; imperfet per a una acció passada i continuada. Contrast entre activitats actuals i anteriors. Imperfet dels verbs fer, ser, tenir, agradar, viure, haver-hi, poder, etc. El substantivador això de.

 

Demanar i donar una opinió, amb diferents graus de seguretat, sobre un tema actual. Expressar acord o desacord amb l’opinió d’una tercera persona. Fer apreciacions, a partir de percepcions físiques, sobre el funcionament d’un aparell. Fer apreciacions positives i negatives sobre un menjar.

Fraseologia relacionada amb l’expressió de la inseguretat: no sabria què dir-li, potser sí, més aviat, etc. El pronom ho com a pronominalitzador d’un predicat. Subjuntiu del verb haver-hi en frases subordinades: “És normal que hi hagi tants incendis”. L’expressió no val res per fer una valoració molt negativa. L’expressió emfàtica quin greu que em sap.

 

Peticions, serveis i disponibilitats

Preguntar sobre l’existència o disponibilitat d’un servei. Reclamar. Demanar disculpes. Descriure una avaria. Demanar un servei. Expressar la impossibilitat de poder realitzar-lo. Demanar i dir si algú pot fer alguna cosa.

El pronom cap i l’adverbi mai en frases negatives. El pronom en com a substitut d’un complement directe indefinit. Ús de ser/estar amb adjectius com ple/lliure. Ús de cap / res / ningú. Remarcar la diferència entre no n’hi ha cap i no hi ha res. El verb poder. Pots + inf.? = et fa res + inf.?

 

Sol·licitar un servei. Narrar uns fets. Fer un pronòstic. Reclamar un servei. Manifestar una queixa. Excusar-se. Demanar ajut. Donar instruccions.

Contrast de perfet, imperfet i passat perifràstic.

Lligam de les parts passades del dia d’avui amb el perfet: “A la matinada, s’ha espatllat el cotxe.”

Les substitucions pronominals en contextos narratius (pronoms: li, el, la, i variants). L’estructura dir / assegurar que+ condicional.

Ús del verb estar davant el participi explícit o implícit o davant l’expressió a punt. Verbs en imperatiu per donar instruccions de manera formal o informal.

Posposició de pronoms en l’imperatiu: Ajudi’m!

 

Demanar i donar permís per fer una cosa. Demanar a algú que faci alguna cosa. Denegar permís, prohibir que es faci alguna cosa. Donar ordres, renyar algú. Demanar a algú una explicació. Avisar, advertir.

Contrast d’expressions: et fa res que+subj. vs. et fa res + inf. La tercera persona del present de subjuntiu en l’expressió de l’imperatiu. Fórmules de cortesia: Em permet? Només faltaria! Et/li fa res = el/et molesta, etc. El subjuntiu en l’expressió de l'imperatiu negatiu: “No cridis!”